Les violacions grupals ja fa temps que es donen. Em venen al cap els fets de New Bedford (Massachusetts) que es van veure reflectits a Acusados(Jonathan Kaplan, 1988), el film protagonitzat per Jodie Foster. Potser aquí arran del cas de La Manada hem despertat i ens hem posat les mans al cap. Però això no és nou. Ara, cada setmana apareixen nous casos d’abusos sexuals i les violacions grupals sembla que siguin una plaga. Però l’atenció mediàtica que desperta aquests successos no sempre ha existit. Un dia l’escriptor i dramaturg francès Jean-Benoît Patricot va veure en un diari, en un requadre petit, una notícia esfereïdora: un grup de bombers havien estat acusats d’abusar sexualment d’una noia discapacitada. Patricot no va voler assumir aquella notícia com una de les moltes desgràcies que colpegen aquest món. Va voler prendre partit amb les seves armes. El resultat va ser Bomber(s), una obra de teatre que dona veu a la víctima i al botxí d’aquell cas. Va impactar al Festival d’Avinyó el 2016 i es va representar el primer Oui!, el Festival de Teatre en francès, del 2017. El Jordi Vilà, qui en va fer la traducció al català, va decidir dirigir la versió catalana a Mallorca. Ara ha arribat al Teatre Akadèmia i un servidor encara està en xoc.

L’austeritat de la peça dona valor a la història. Tan sols una actriu (Mariantònia Salas) i un actor (Salvador Miralles) i un escenari pràcticament despullat: una espècie de marc amb una cortina veneciana i un banc de fusta d’estructura geomètrica irregular. La resta, paraula, gest, veu, un joc de llums que acompanya i una música que actua de separador. Amb tot això ens trobem en una sala d’espera d’un jutjat. Allà hi coincideixen la noia “limitada” i el bomber. I amb les tres primeres intervencions ja entenem que aquella conversa no s’hauria de donar. Ell ha abusat d’ella i no hauria de parlar amb ella. Però ell, que es presenta com la víctima d’una gran confusió, no vol deixar passar l’oportunitat d’intentar explicar-li la seva versió dels fets. Però la noia limitada, assessorada per la seva psicòloga, sap el que va passar i té molt clar com ha d’explicar la història al jutge, com si fos un seguit d’escenes que ha ordenat al seu cap. De la 1 a la 21.

photo François Vila

D’aquesta manera Paricot ens endinsa en una espècie  de reconstrucció dels fets en clau present. Des de la primera trobada, al ball de la Festa Major fins a… de fet, no se’ns explica l’última escena, ni la penúltima, ni l’anterior, ni tampoc la d’abans. Només arriba a l’escena 5 (tot i que fa un salt a l’escena 12). Però no ens cal conèixer els fets relatats, ja que amb cinc escenes ja ens podem imaginar la resta. Fins a nou bombers abusant repetidament de la noia. Fins que, finalment, ella sent que allò no és el que vol. O és que no ho volia des d’un bon principi? És que resulta que la noia “limitada” en cap moment va dir que no. I és clar, un silenci és un sí, oi Cayetana?

L’obra, que potser es podria retallar una mica en el primer acte, té un punt i a part. Un monòleg d’ella que trenca la linealitat de la història. El que va perdre a la piscina quan va ser empesa al trampolí pels seus companys de classe. La por, el batec del cor fort, l’ànima. És l’adrenalina del salt. I l’espai que ocupava aquesta por que va perdre, l’ocupa ara l’amor. Però el monòleg es trenca i el relat es ressitua un altre cop al present de la sala d’espera del jutjat. L’autor francès, però, li dona torn de rèplica al bomber. Ell, també alçat sobre el banc en posició vertical, somriure cínic, relata com després d’un incendi sent una sensació de plaer immens. Com ha passat de la por al plaer. Un plaer per haver vençut al seu pitjor enemic. Un plaer onanista, un amor a si mateix.

Ell domina el foc, ella s’esclafa a l’aigua. Ell porta uniforme i és respectat per tothom. Ella només és un objecte que és utilitzat i a qui li falten el respecte. Ni tan sols la Justícia li dona. Paricot es reserva un final cru, amb un parell de girs de personatge que, impulsats per un comentari profundament mesquí del bomber, que acaba equiparant aquest noia “limitada” a la resta de noies “normals”, acaba apoderant a la noia i donant-li la veu per dir el que ha de dir. Però arriba tan tard… Arribem tan tard…

La història i el plantejament dramatúrgic és un bombó pels intèrprets. I la feina feta per Mariantònia Salas i Salvador Miralles és senzillament magistral. Ella ja ha estat premiada a Ses Illes i es mereix molts més reconeixements. Des d’un bon principi veiem la seva discapacitat, però no és cap caricatura, ni és una interpretació maniquea. Salas posa tot llum a la seva noia limitada, i ho fa marcant el personatge a través del gest poc perceptible de tòrcer la boca, del parlar arrossegant algunes frases, de com envaeix l’espai privat del seu oponent. La franquesa del personatge no és tractada pel director Jordi Vilà com un gran drama. Ella passa per tots els estats emocionals i res és impostat. És per això que commou tant la seva interpretació. A l’altra banda del ring, el bomber. El personatge de Salvador Miralles no és precisament agraït de fer. De fet, la història ens porta a veure dos cares del personatge: el bomber derrotat, la víctima que intenta canviar la realitat; i el bomber vencedor, la cara més bruta i fastigosa del depredador sexual. El trànsit que fa Miralles a través d’aquestes dues cares és molt bo, sense extrems. Actuant talment com si pogués ser qualsevol dels homes que ens trobàvem asseguts a platea.